Falsa èpica (o la buidor de l’assoliment ‘ionqui’ de reptes esportius)

–        Tornar a córrer 6 anys després del darrer cop.

–        Passar de córrer sòl a inscriure’m a una cursa.

–        Córrer una cursa de 10 km

–        Córrer una mitja marató

–        Aprendre a anar amb una bicicleta de carretera

–        Córrer una cursa de muntanya

–        Participar en una duatló

–        Finalitzar una marxa cicloturista

–        Participar en un triatló olímpic

–        Córrer una mitja de muntanya

–        Córrer una marató

Aquest és el llistat dels reptes que m’he anat posant durant els darrers 4 anys, des de l’agost de 2009, que vaig tornar a fer esport. Si que hi ha un cert ordre cronològic en l’assoliment de fites, i no és, evidentment, un llistat exhaustiu del meu ‘curriculum’ esportiu, absolutament mediocre, per descomptat.

De fet he preparat i participat en moltes curses d’algunes de les modalitats que he enllistat, mentre que en d’altres només les he fet un cop, o dos, ja que requerien molta més preparació i entrenament.

Tot i això, i fent una mica de recapitulació, i girant la vista enrere, com faig cada any des de 2009 quan s’apropa el 8 d’agost, crec que el que més m’ha omplert no ha estat només creuar la línea d’arribada, amb més o menys (la majoria dels cops) dignitat esportiva en les curses o competicions en que he participat, sinó que el que em va recarregant el dipòsit és gaudir cada cop més de cada minut d’entrenament, de cada quilòmetre recorregut corrent, o amb la bicicleta, o el descobriment de que gaudeixo ‘aporrejant’ l’aigua (no m’atreveixo a dir que nedo), i sobretot, passar de ser un ésser absolutament sedentari i tendent a l’amorfisme i atonia perpetua a recuperar aquell jo esportista que va desaparèixer del mapa ja farà 15 anys.

Aquesta reflexió treu cap pel fet que avui en dia, també en el plànol esportiu, tot sembla enfocat a fi que hagis de tenir un repte, de dimensions com més gegantines millor, si pot ser vestit d’èpica i dificultat, repte que no podràs assolir si no hi consagres tot el teu temps lliure i esclau, com una mena de modern croat, abanderat i punta de llança de tota la societat, que, evidentment, no pot fer una altra cosa que erigir-te com a ídol, model i finalment ‘gurú’, com a principi i final de totes les coses.

Evidentment que exagero, però crec, i m’ho començaré a aplicar a mi mateix, que cal tornar al vell camí, al de gaudir més les coses, a deslliurar-nos de pressió, a competir, no per posar-nos a prova, sinó per viure la competició i el seu ambient, i lluitar (aquí sí dic lluitar) per tal que creuar una línea d’arribada no sigui un punt i final, sinó un punt i seguit en el camí per estar millor i ser més feliços, sense que ens governi cap altra objectiu que fer durar la festa tot el que puguem.

Giorgio by Mororder com a mesura de totes les coses (o no)

Ja fa cosa d’un mes que va treure el cap el darrer disc de Daft Punk, Random Acces Memories, disc que he escoltat ja diverses vegades i que trobo que està prou bé (fins aquí la crítica).

En aquest disc, a banda del single “Get Lucky”, hi ha una cançó que em va fascinar des del primer cop que la vaig sentir: “Giorgio by Mororder” tercer track del disc. Aquesta cançó parteix d’una entrevista al Sr. Giovanni Giorgio Mororder, productor i compositor musical italià que és conegut per ser dels primers que va emprar els sintetitzadors en la dècada dels 70 en la música disco, i precursor del techno, entrevista que es va intercalant melòdicament amb música en un força èpic i interessant ‘in crescendo’.

El Sr. Giovanni Giorgio en els seus bons temps...

El Sr. Giovanni Giorgio en els seus bons temps…

Totes aquestes dades, més o menys irrellevants, encerclen la clau de volta del que volia explicar, que no és una altra cosa que el fet que aquesta cançó, almenys en la versió que hi ha pujada a l’Spotify, té una durada exacta de 9 minuts i cinc segons.

A banda de que hom pot pensar que als amics de Daft Punk comencen a desbarrar fent tracks tant llargs, i més o menys passats de voltes, resulta que darrerament només fan que passar-me coses que duren, exactament, 9 minuts i escaig (comprendreu que en el meu dia a dia no vagi comptant els segons!).

Així, el dia que vaig començar a escoltar el disc, va coincidir que pujava al cotxe per anar cap a casa i començava aquesta cançó. Durada del trajecte fins a la porta de casa: 9:05.

El mateix dia vaig sortir a córrer, a fer sèries de 2 km a un ritme de 4:30 el quilòmetre. A quant van sortir els tres intervals que vaig fer? Doncs a 9:00, 9:00 i 9:05, coincidint aquest darrer interval amb la durada exacta de la cançó, que va sorgir misteriosament pels auriculars, per obra i gràcia de l’aleatorietat del meu ipod shuffle, just quan començava el canvi de ritme.

L’endemà vaig arribar a la feina, i just quan entrava per la porta va començar a sonar la cançoneta… i mentre encenia l’ordinador i anava a buscar el cafè de rigor, i m’asseia a la cadira per començar a remenar papers, van passar exactament 9:05 minuts.

Hauré donat amb algun codi fins ara ocult que governa l’univers o seran tota una sèrie de coincidències sense gaire sentit fora del meu cap?

El cert és que he començat a escriure això quan començava la cançó i acabo d’escriure 9:05 minuts després…

Seguiré buscant-ne exemples…

‘Platan’s day’, o el dia en que vaig decidir assassinar unes Salomon (crònica d’una passejada pel Cap de Creus)

És divendres, són les 22:45 i em disposo a veure, al cinema, la peli Oblivion . Després de dues hores i poc més de peli (em va agradar, tot i que es fa una miiiiica llarga), tiro cap a casa a dormir, que en 5 hores sona el despertador per anar cap a Roses, a córrer el 2on International Trail Roses – Cap de Creus, juntament amb en @ManelMoralesFori en @danisoriano70.

Image

Com m’acostuma a passar els dies que he de fer alguna cosa que surt de la rutina, em desperto 1 minut abans de que soni el despertador, i començo amb el ritual pre-cursa de rigor. Esmorzo muesli amb iogurt i entrepà de nocilla, i a continuació ja cau el primer plàtan del dia, que em menjo sense gana.

Pujo al cotxe amb en Manel i en Dani, que m’han vingut a recollir a casa i enfilem cap a Roses, on ens plantem en molt menys temps del previst, pel que podem retirar el dorsal i bossa del corredor, amb una espectacular samarreta de regal, sense gens de problemes. Com que ens sobra molt temps, ens preparem per la cursa i tirem cap a la sortida, situada al passeig de Roses. Allà cau el segon plàtan ifem el cafè amb vistes al port i a la sortida de la cursa, i trobem en @CarlesCuellar, que havia dormit allà, amb qui petem la xerrada fins que s’acosta l’hora de la sortida.

Image

Després de la mítica Neorural, em disposava a encarar la meva segona cursa de muntanya d’una certa seriositat, tot i que amb molt millor forma que quan vaig córrer la cursa que ens van preparar en el seu dia en @Santitant i cia. Tot i això, amb en Dani i en Manel feia temps que havíem decidit que la faríem junts, xino-xano i gaudint del paisatge i, sobretot, dels avituallaments.

Segons després de les nou del matí es dóna la sortida i la gent surt trotant per dins de Roses buscant com esperitada aquell punt màgic en que l’asfalt es converteix en camí i el camí en pujada, pel que no hem d’esperar ni un quilòmetre. La primera pujada ja ens deixa clar que la cursa no ens donarà cap concessió, el que es confirma quan, al km 3,5 arribem a la primera baixada, que més que baixada, és un corriol- precipici ple de còdols i arrels. Gaudeixo com bon ‘aixafarrocs’ de la baixada (la gravetat i la meva massa corporal fan inevitable que sigui un gran ‘baixador’) i espero els companys a baix, amb els que ens retrobem per buscar el primer avituallament. Festival d’isotònica i aigua, i seguim endavant, i amunt! Pugem junts, aquest cop jo a roda d’en Manel mentre en Dani ens va seguint uns metres per darrera, per tornar-nos a trobar a dalt.

A partir d’aquí comencem a alternar terreny en baixada i pla fins el següent avituallament. No me n’adono i baixant perdo els companys, que queden una mica darrera, però ens retrobem de nou al següent avituallament. Allà començo a notar que les p_ t _ s Salomon comencen a fer de les seves, per que crec que començo a tenir butllofes als dos peus.

Avituallament (més plàtan, taronges, isotònica, aigua i llaminadures, quin festival), i ens tornem a trobar. Enfilem una altra baixada digna de les millors cabres i torno a separar-me del grup. Aprofito quan arribo a baix per fer control de danys i col·locar bé els mitjons, a veure si salvem els peus per la resta de cursa, per que encara no estem ni a la meitat. Per fer aquesta operació m’assec a terra, em descalço, reviso els mitjons de nou i em torno a calçar. Just llavors arriben de nou en Manel i en Dani, i sortim trotant cap a la següent pujada, que més aviat pot anomenar-se quilòmetre i mig vertical.

I allà arriba el segon ensurt: principi de rampes als dos bessons!!! Si només estem al km 10 de cursa, si em queden 14!!!!! Suposo que les butllofes als peus em fan corregir la petjada i això em fa tenir els bessons tovets. Sort que el camí fa pujada, i el fet d’anar tota l’estona gairebé de puntetes fa que els vagi estirant evitant les rampes.

Pujo com un coet, ja que si paro em quedo clavat, i perdo de nou en Manel i en Dani, que van més tranquils. Vaig xerrant tota la pujada amb dos nois d’un club que té un nom tant impronunciable com el del volcà islandès que va col·lapsar el cel durant 2010 (Bloc dels eyjafjallajokull running club) que m’expliquen per que van triar aquest nom pel seu equip, i ja us asseguro que té tela. Us emplaço a que els hi pregunteu si els trobeu en qualsevol cursa.

Arribem a dalt de la pujada i ens esperen 1,5 km fins el proper avituallament que són ben planers. Allà se m’escapen, per que els meus bessons, en tornar a trepitjar pla, tornen a amenaçar de rampa. Em desespero moltíssim, per que falta molta cursa i no vull petar tant aviat. Tampoc em plantejo esperar encara als companys, per que si paro corro el risc de no poder arrencar de nou. Així que, trotant com una rata, aconsegueixo arribar a l’avituallament. I allà comença el festival del plàtan, en devien caure tres o quatre, complementats amb molta aigua i isotónica, a veure si l’amenaça de rampa desapareixia d’una vegada.

Arriben de nou en Dani i en Manel, i tornem a sortir junts, però el terreny torna a fer baixada durant uns tres quilòmetres i no me n’adono que ja no els tinc darrera. Cap al km 15 hi ha un tros de pista fins aproximadament el km 17 i lleugera pujada fins al km 18, on hi ha el darrer avituallament. No m’atreveixo a parar a esperar els companys, i segueixo trotant tot aquest tros per por a enrrampar-me si paro.

Arribo a l’avituallament del km 18 i em torno a atiborrar de plàtans. Aquest cop si que sembla que els bessons tornen a lloc i ja no emprenyen gaire. Un cop arriben en Dani i en Manel, ens queda pujar uns 600 metres i ja tot baixada fins a meta. Aquest tros ja el fem tot junts, xino-xano i comentant la jugada entre ensopegades amb branques d’en Manel i renecs d’en Dani cada cop que troba una pedra que no havia d’estar on ell creia. No se’ls pot treure de l’asfalt a aquests dos!!!

Arribem a l’asfalt i trotem per Roses i un tros del passeig marítim fins a la meta, on entrem els tres junts marcant el mateix temps final, avui no hi ha #hatxassu.

Image

Coses a destacar:

+ 4 butllofes, una a cada taló i una a cada arc del peu.

+ Regalo unes Salomon XT Wings 2. Tenen uns quants km a sobre, però si no les acull ningú les torturaré lentament fins la seva destrucció total.

+Un 10 per l’organització: circuit perfectament marcat (si algú em diu que s’ha perdut que s’ho faci mirar, per que hi havia marques cada 20 metres) i amb els avituallaments molt ben assortits i en els llocs exactes on fan falta. A destacar que a l’arribada hi havia menjar per parar un tren i podies repetir fins i tot d’entrepà!!.

+ Marc incomparable (els que em coneixen ja saben que estic enamorat d’aquest tros de costa), i d’una duresa molt important.

+Els dos animals amb qui anava l’endemà van córrer la Mitja de Girona!!!! No sóc ningú.

En fi, que l’any vinent, si puc preparar-la bé, m’apunto a la marató, que té una pinta encara més espectacular.

Mata…, martar…, MARATÓ!!

El 17 de març vaig córrer la marató de Barcelona. Vaig fer la cursa de més a menys, com acostumo a fer sempre, i com em recorda sempre en Carles quan comentem la jugada, incomplint la màxima del bon corredor que diu que fer sortida de cavall és fer sortida d’animal.

Sàvies paraules...

Sàvies paraules…

Així, i tot i córrer com un boig fins a la mitja marató per no perdre la Rosa, que anava fortíssima, vaig anar replantejant objectius i vaig aconseguir acabar la marató per sota de 4 hores (3:58:19) , destrossat, mig enrrampat, empapat, a prop de l’infern, però en un núvol i amb un grau de felicitat difícil d’explicar i de descriure.

Una mica de #postureo

Una mica de #postureo

Això és tot el que diré sobre aquell dia , per que després d’haver-hi participat crec que córrer una marató és molt més que trepitjar la línia blava durant els 42.195 metres del dia de la cursa.La Marató es una festa, un premi i fins i tot diria un homenatge que et fas a tu mateix i a la resta que corren amb tu per haver estat capaços d’entrenar cos i cap per estar allà aquell dia, d’això és del que vull escriure quatre ratlles.

Puc dir que la meva marató segurament va començar el dia 11 de novembre de 2012. La gent que em coneix ja sap que fins llavors, a la pregunta que et van repetint de tant en tant quan castigues el terra (i cames i articulacions) regularment amb unes espardenyes super ‘fashion’:

“(…) i tu, tant que corres, quan correràs una marató?”

Sempre contestava que ho veia lluny, que ja veuríem, que quan la pogués preparar bé, que ja veurem que farem, etc,… I la veritat és que després de fer el triatló de Banyoles el passat setembre, portava una temporada molt fluixa d’entrenaments i molts pocs quilòmetres a les cames.

Amb aquesta poca preparació, i, la veritat sigui dita, amb poques ganes de patir en una cursa, em vaig presentar a Donostia aquell 11 de novembre per còrrer la Behovia Sant Sebastià (veure entrada anterior al blog). A la prèvia d’aquella cursa amb en Marcos, en Sergi, l’Aramis i en Jose, i ja corrent amb la Rosa i la Sandra, l’Alex i en Juanqui vaig tornar a tenir allò que feia temps que no trobava, ganes de córrer i entrenar dur i amb ganes, fins al punt que va ser arribar de Donostia, encadenar un parell de bones setmanes d’entrenaments i formalitzar la inscripció a la Marató de Barcelona.

Quan ja has pagat no hi ha volta de fulla...

Quan ja has pagat no hi ha volta de fulla…

I aquí comença el millor: escollir un pla d’entrenaments i començar a intentar seguir-lo; canviar hores de son o d’estar amb la família per sortir a córrer, sovint en hores intempestives i per llocs fantàstics com els polígons industrials de Fornells i Vilablareix; proves d’esforç i revisions mèdiques per comprovar que tot estigui en ordre i també sortir a córrer amb amics, sobretot amb en Dani i en Manel, amb els que hem fet unes sortides memorables alguns diumenges, de les que ha sortit una bona amistat i un grup de Whatsapp que no hi ha dia que no es mogui.

Dani, Manel i un servidor...#secciógironina dels #RedRunners

Dani, Manel i un servidor…
#secciógironina dels #RedRunners

També pel camí he pogut millorar la meva marca de 5km a la Sant Silvestre de Girona, de 10km a la Cursa de Sant Esteve de Llagostera i de Mitja Marató a Granollers i després a la Mitja de les Vies Verdes del passat febrer, amb el plus de motivació que tens quan vas acomplint i superant reptes. També crec que em conec molt millor i, dintre de les meves evidentíssimes i moltíssimes limitacions, que sóc, segurament, millor corredor que fa uns mesos.

I el més important de tot: segueixo amb moltes ganes de córrer, o sigui que a per la següent!!

KEEP CALM AND RUN A MARATHON

KEEP CALM AND RUN A MARATHON

Behavior (o una pretesament enginyosa visió dislèxica de la Behovia–Sant Sebastià de 2012)

Aquest cap de setmana passat vaig estar per Sant Sebastià per, d’una banda, saldar un compte pendent amb aquesta ciutat, que sempre havia visitat d’escallimpantes i sense massa temps, i, de l’altra, per córrer la que diuen que és la tercera cursa amb més participants d’Europa, la Behovia – Sant Sebastià.

Sortida des de Girona cap a Sant Sebastià divendres al matí i autopista per França, rememorant les vacances d’estiu que ens van portar a visitar amb la bici el Tourmalet i resta de portarracos dels Pirineus de la zona, que varem veure de lluny mentre enfilàvem cap a Euskadi. (lllagrimeta :___ )

Arribem a l’Hotel, amb unes vistes de luxe, i baixem cap al Velòdrom d’Anoeta cap a la fira del corredor, a buscar el dorsal i copsar l’ambient. Després tornem cap al centre i rematem el dia amb un sopar al Bodegón Alejandro en que varem jalar i beure de valent.

Vistes de Sant Sebastià des del Monte Igueldo

L’endemà esmorzem a l’hotel amb en Sergi, la Leia i acompanyant, que estaven al mateix hotel, mentre la Carol i en Jaume encara dormien (segurament aquest descans va influir en la cursa de la Carol, que va petar el crono i ens va deixar a tots bocabadats amb el seu tiempassu a la cursa del diumenge), ànims des d’aquí a en Jaume, que va correr lesionat, segons em diuen…

Dia de turisme, dinar amb molts dels RedRunners que estàven per Sant Sebastià, tarda de cinema, sopar de carbohidrats i a dormir que l’endemà tocava donar-ho tot.

Esmorzem plegats a l’hotel i sortim en taxi amb la Carol i en Jaume, que deixem a l’estació de Renfe, i amb en Sergi anem cap a l’estació del mític Euskotren, més conegut com ‘El topo’, ja que passa per uns quants túnels en el seu camí cap a Behovia. Ens trobem amb en Jose i en Marcos i també amb l’Aramys, i pugem al tren, que anava ple de corredors, i fem tot el trajecte drets, ja que no varem poder ni seure. Intercanvi d’anècdotes i historietes fins a l’arribada a l’Estació, on ens va tocar esperar una mica sota la pluja per agafar un dels autobusos de l’organització cap al punt de sortida.

Foto a “El Topo” feta per en Sergi

;

Ara ja plovia a bots i barrals, i encara quedava una hora per la meva sortida, a les 10:57. Ens aixopluguem a una gasolinera de la zona com podem (amb moltíssims corredors més), i allà ens trobem amb tot de coneguts que han arribat per altres mitjans.

Quan s’acosta l’hora de la meva sortida vaig cap al calaix que em corresponia amb la Sandra, a qui no coneixia fins aleshores, i, quan ja ho donava per impossible, desvirtualitzo, finalment, i després d’haver compartit moltes curses sense trobar-nos, a la Rosa!!!!, que estava esperant la sortida juntament amb l’Àlex, en Juanqui i en Ferran. Esperem que no sigui la darrera vegada que ens veiem Rosa!!!

Seguia plovent, i per megafonia anaven alternant el Gangnam Style amb l’Enter Sandman de Metallica.

Quan em vaig veure envoltat d’aquestes bèsties corredores (la Rosa, en Ferran i l’Àlex van còrrer la Matagalls-Montserrat no fa gaire, i en Juanqui corre aquest cap de setmana la Marató de València (molts ànims des d’aquí!!) vaig pensar que els deixaria marxar i faria la meva cursa, però el meu jo competitiu em va fer variar el plà que es va convertir, en un ‘aguanta el que puguis amb ells i després esperem que faci baixada fins a la meta’.

Sortim a bon ritme, tot i la pluja, la Rosa i la Sandra desapareixen aviat endavant, corrent com esperitades. Ens passen també la Lali i l’Oscar, també a un ritme estratosféric, mentre que, gairebé sense adonar-nos, arribem al km 5, on veig amb certa preocupació que hem fet els primers 5km amb l’Àlex i en Juanqui en menys de 25 minuts, mentre en Ferran, que porta una estelada penjada a l’esquena, va fent la goma amb nosaltres per davant i per darrera, però donant la sensació de que està fortíssim!!.

Tot i això, supero el Gaintxurizketa molt còmode (uns dos km de pujadeta sostinguda) i ja casi estem a meitat de cursa. Passem el km 10 en 51 i poc, i aquí, els meus companys comencen a apretar i pujarel ritme i ens plantem en el 13, sense afluixar en les pujades i corrent a 4:30 o menys a les baixades, moment en que em començo a despenjar i a fer la meva cursa. La pluja ens va donar una petita treva, però ara tornava a caure molta aigua, ruixat que no va parar fins a la meta.

El meu ritme va caient poc a poc i corono Mirakruz, al km 17-18 molt just de forces, recupero el que puc a la baixada següent, llarguíssima, i acabo gastant tota la benzina que em quedava en el darrer quilòmetre i mig, totalment planer fins al Bulevar, que segons el Garmin surt a 4:20 (i prometo que no podia esprémer més l’accelerador…).

Al final 1:43:42, prou content, amb fer 1:45 ja en tenia prou, o sigui que objectiu aconseguit, i el que és més important, amb una motivació brutal per seguir corrent!!

Vaig acabar fos i remullat, però amb un somriure d’orella a orella i un únic pensament al cap: quan obren les inscripcions per l’any vinent?

Imatge meva després de l’arribada (encara no se qui em va penjar la bossa al coll per demanar-li responsabilitat civil)

Fugir del vòrtix i de les presses (per acabar corrent per arribar a tot arreu)

Image

Ja diuen que el temps és relatiu, i que l’apreciació de si es té o no temps per quelcom depèn de cadascú, de com s’organitza o de com ordena les coses que ha de fer en el seu dia a dia.

En aquest sentit gairebé tothom opta per actuar per intuïcions, sobre la marxa, encarant les situacions com van venint i capejant-les com bonament es pugui, deixant el feedback sobre si ets o no organitzat a les teves sensacions o a la resposta dels demés, el que et pot deixar més o menys satisfet. Si no et consideres o no et consideren organitzat/da sempre pots recórrer a ajuda externa, per exemple al GTD (que a mi m’ha donat molt bon resultat, però això es carn d’un altre post…)

Tot això treu cap dins del meu ídem al fet que molta gent del meu voltant (i jo mateix), anem marcant en el calendari els  objectius de cara al que queda d’any i al proper exercici (suposo que això es deu a que em relaciono amb molts esportistes que funcionen per temporades que solen acabar al setembre), el que m’ha fet asseure’m a fer una enorme llista d’objectius de tot tipus per l’any vinent.

En aquesta línia, sortien coses nyonyes (ser millor persona, plantar un llibre, escriure un arbre, (o era al revés?)); o de tipus professional (vull guanyar moooolts diners, clar, no et fot), o relatives a portar una vida més sana  (esperem que no falli la salut), i com no objectius esportius  ( que els que em coneixen ja saben o intueixen)… Objectius pels altres i per mi, etc…, tot i que, després de pensar-hi una estona tot es pot resumir en un desig: trobar la manera d’aconseguir tant temps com pugui  per gastar-lo tant absurdament com em doni la gana.

S’accepten idees.

(si en aproximadament un any repeteixo un post similar a aquest, és que no ho he aconseguit, però seguiré lluitant)

Frases inconnexes unides per punts suspensius que no elideixen res (hello world)

Es fa estrany escriure per una audiència que no tens, i que segurament arribarà a aquesta primera entrada després de llegir-ne alguna de posterior (si és que això acaba tenint una certa continuïtat…), mogut/da per pura curiositat morbosa (pretenent desxifrar quina gravíssima i incurable malaltia mental pateix l’infortunat gestor d’aquest raconet)…, però aquí estic, i no sé per que crec que he d’explicar una mica que vull dir per aquí d’ara en endavant…

…que ben mirat, no deixa de ser un pèl absurd fer futurologia sobre el que escriuré en les properes entrades (sobretot si partim del fet de que estic escrivint això tal com raja i sense pensar-hi massa….)… ara podria dir que escriuré sobre lleis, jutjats i aventures i desventures d’advocats (ui sí, que interessant!) i potser acabo no dient-ne res…

…o puc dir que parlaré de córrer, de nedar o de ciclisme, o de tot plegat (triatló…) i acabar parlant de Chiquito de la Calzada, la darrera historieta de twitter, del darrer llibre que m’he empassat o de qualsevol cosa que em cridi l’atenció….

…vaja, que com a declaració d’intencions no podria ser més dispersa i poc concreta, i ja sabeu que quan les intencions no son clares…

…passin, vegin, i comentin sense compassió, clar!

Image