És divendres, són les 22:45 i em disposo a veure, al cinema, la peli Oblivion . Després de dues hores i poc més de peli (em va agradar, tot i que es fa una miiiiica llarga), tiro cap a casa a dormir, que en 5 hores sona el despertador per anar cap a Roses, a córrer el 2on International Trail Roses – Cap de Creus, juntament amb en @ManelMoralesFori en @danisoriano70.
Com m’acostuma a passar els dies que he de fer alguna cosa que surt de la rutina, em desperto 1 minut abans de que soni el despertador, i començo amb el ritual pre-cursa de rigor. Esmorzo muesli amb iogurt i entrepà de nocilla, i a continuació ja cau el primer plàtan del dia, que em menjo sense gana.
Pujo al cotxe amb en Manel i en Dani, que m’han vingut a recollir a casa i enfilem cap a Roses, on ens plantem en molt menys temps del previst, pel que podem retirar el dorsal i bossa del corredor, amb una espectacular samarreta de regal, sense gens de problemes. Com que ens sobra molt temps, ens preparem per la cursa i tirem cap a la sortida, situada al passeig de Roses. Allà cau el segon plàtan ifem el cafè amb vistes al port i a la sortida de la cursa, i trobem en @CarlesCuellar, que havia dormit allà, amb qui petem la xerrada fins que s’acosta l’hora de la sortida.
Després de la mítica Neorural, em disposava a encarar la meva segona cursa de muntanya d’una certa seriositat, tot i que amb molt millor forma que quan vaig córrer la cursa que ens van preparar en el seu dia en @Santitant i cia. Tot i això, amb en Dani i en Manel feia temps que havíem decidit que la faríem junts, xino-xano i gaudint del paisatge i, sobretot, dels avituallaments.
Segons després de les nou del matí es dóna la sortida i la gent surt trotant per dins de Roses buscant com esperitada aquell punt màgic en que l’asfalt es converteix en camí i el camí en pujada, pel que no hem d’esperar ni un quilòmetre. La primera pujada ja ens deixa clar que la cursa no ens donarà cap concessió, el que es confirma quan, al km 3,5 arribem a la primera baixada, que més que baixada, és un corriol- precipici ple de còdols i arrels. Gaudeixo com bon ‘aixafarrocs’ de la baixada (la gravetat i la meva massa corporal fan inevitable que sigui un gran ‘baixador’) i espero els companys a baix, amb els que ens retrobem per buscar el primer avituallament. Festival d’isotònica i aigua, i seguim endavant, i amunt! Pugem junts, aquest cop jo a roda d’en Manel mentre en Dani ens va seguint uns metres per darrera, per tornar-nos a trobar a dalt.
A partir d’aquí comencem a alternar terreny en baixada i pla fins el següent avituallament. No me n’adono i baixant perdo els companys, que queden una mica darrera, però ens retrobem de nou al següent avituallament. Allà començo a notar que les p_ t _ s Salomon comencen a fer de les seves, per que crec que començo a tenir butllofes als dos peus.
Avituallament (més plàtan, taronges, isotònica, aigua i llaminadures, quin festival), i ens tornem a trobar. Enfilem una altra baixada digna de les millors cabres i torno a separar-me del grup. Aprofito quan arribo a baix per fer control de danys i col·locar bé els mitjons, a veure si salvem els peus per la resta de cursa, per que encara no estem ni a la meitat. Per fer aquesta operació m’assec a terra, em descalço, reviso els mitjons de nou i em torno a calçar. Just llavors arriben de nou en Manel i en Dani, i sortim trotant cap a la següent pujada, que més aviat pot anomenar-se quilòmetre i mig vertical.
I allà arriba el segon ensurt: principi de rampes als dos bessons!!! Si només estem al km 10 de cursa, si em queden 14!!!!! Suposo que les butllofes als peus em fan corregir la petjada i això em fa tenir els bessons tovets. Sort que el camí fa pujada, i el fet d’anar tota l’estona gairebé de puntetes fa que els vagi estirant evitant les rampes.
Pujo com un coet, ja que si paro em quedo clavat, i perdo de nou en Manel i en Dani, que van més tranquils. Vaig xerrant tota la pujada amb dos nois d’un club que té un nom tant impronunciable com el del volcà islandès que va col·lapsar el cel durant 2010 (Bloc dels eyjafjallajokull running club) que m’expliquen per que van triar aquest nom pel seu equip, i ja us asseguro que té tela. Us emplaço a que els hi pregunteu si els trobeu en qualsevol cursa.
Arribem a dalt de la pujada i ens esperen 1,5 km fins el proper avituallament que són ben planers. Allà se m’escapen, per que els meus bessons, en tornar a trepitjar pla, tornen a amenaçar de rampa. Em desespero moltíssim, per que falta molta cursa i no vull petar tant aviat. Tampoc em plantejo esperar encara als companys, per que si paro corro el risc de no poder arrencar de nou. Així que, trotant com una rata, aconsegueixo arribar a l’avituallament. I allà comença el festival del plàtan, en devien caure tres o quatre, complementats amb molta aigua i isotónica, a veure si l’amenaça de rampa desapareixia d’una vegada.
Arriben de nou en Dani i en Manel, i tornem a sortir junts, però el terreny torna a fer baixada durant uns tres quilòmetres i no me n’adono que ja no els tinc darrera. Cap al km 15 hi ha un tros de pista fins aproximadament el km 17 i lleugera pujada fins al km 18, on hi ha el darrer avituallament. No m’atreveixo a parar a esperar els companys, i segueixo trotant tot aquest tros per por a enrrampar-me si paro.
Arribo a l’avituallament del km 18 i em torno a atiborrar de plàtans. Aquest cop si que sembla que els bessons tornen a lloc i ja no emprenyen gaire. Un cop arriben en Dani i en Manel, ens queda pujar uns 600 metres i ja tot baixada fins a meta. Aquest tros ja el fem tot junts, xino-xano i comentant la jugada entre ensopegades amb branques d’en Manel i renecs d’en Dani cada cop que troba una pedra que no havia d’estar on ell creia. No se’ls pot treure de l’asfalt a aquests dos!!!
Arribem a l’asfalt i trotem per Roses i un tros del passeig marítim fins a la meta, on entrem els tres junts marcant el mateix temps final, avui no hi ha #hatxassu.
Coses a destacar:
+ 4 butllofes, una a cada taló i una a cada arc del peu.
+ Regalo unes Salomon XT Wings 2. Tenen uns quants km a sobre, però si no les acull ningú les torturaré lentament fins la seva destrucció total.
+Un 10 per l’organització: circuit perfectament marcat (si algú em diu que s’ha perdut que s’ho faci mirar, per que hi havia marques cada 20 metres) i amb els avituallaments molt ben assortits i en els llocs exactes on fan falta. A destacar que a l’arribada hi havia menjar per parar un tren i podies repetir fins i tot d’entrepà!!.
+ Marc incomparable (els que em coneixen ja saben que estic enamorat d’aquest tros de costa), i d’una duresa molt important.
+Els dos animals amb qui anava l’endemà van córrer la Mitja de Girona!!!! No sóc ningú.
En fi, que l’any vinent, si puc preparar-la bé, m’apunto a la marató, que té una pinta encara més espectacular.
B(òndia) 