Behavior (o una pretesament enginyosa visió dislèxica de la Behovia–Sant Sebastià de 2012)

Aquest cap de setmana passat vaig estar per Sant Sebastià per, d’una banda, saldar un compte pendent amb aquesta ciutat, que sempre havia visitat d’escallimpantes i sense massa temps, i, de l’altra, per córrer la que diuen que és la tercera cursa amb més participants d’Europa, la Behovia – Sant Sebastià.

Sortida des de Girona cap a Sant Sebastià divendres al matí i autopista per França, rememorant les vacances d’estiu que ens van portar a visitar amb la bici el Tourmalet i resta de portarracos dels Pirineus de la zona, que varem veure de lluny mentre enfilàvem cap a Euskadi. (lllagrimeta :___ )

Arribem a l’Hotel, amb unes vistes de luxe, i baixem cap al Velòdrom d’Anoeta cap a la fira del corredor, a buscar el dorsal i copsar l’ambient. Després tornem cap al centre i rematem el dia amb un sopar al Bodegón Alejandro en que varem jalar i beure de valent.

Vistes de Sant Sebastià des del Monte Igueldo

L’endemà esmorzem a l’hotel amb en Sergi, la Leia i acompanyant, que estaven al mateix hotel, mentre la Carol i en Jaume encara dormien (segurament aquest descans va influir en la cursa de la Carol, que va petar el crono i ens va deixar a tots bocabadats amb el seu tiempassu a la cursa del diumenge), ànims des d’aquí a en Jaume, que va correr lesionat, segons em diuen…

Dia de turisme, dinar amb molts dels RedRunners que estàven per Sant Sebastià, tarda de cinema, sopar de carbohidrats i a dormir que l’endemà tocava donar-ho tot.

Esmorzem plegats a l’hotel i sortim en taxi amb la Carol i en Jaume, que deixem a l’estació de Renfe, i amb en Sergi anem cap a l’estació del mític Euskotren, més conegut com ‘El topo’, ja que passa per uns quants túnels en el seu camí cap a Behovia. Ens trobem amb en Jose i en Marcos i també amb l’Aramys, i pugem al tren, que anava ple de corredors, i fem tot el trajecte drets, ja que no varem poder ni seure. Intercanvi d’anècdotes i historietes fins a l’arribada a l’Estació, on ens va tocar esperar una mica sota la pluja per agafar un dels autobusos de l’organització cap al punt de sortida.

Foto a “El Topo” feta per en Sergi

;

Ara ja plovia a bots i barrals, i encara quedava una hora per la meva sortida, a les 10:57. Ens aixopluguem a una gasolinera de la zona com podem (amb moltíssims corredors més), i allà ens trobem amb tot de coneguts que han arribat per altres mitjans.

Quan s’acosta l’hora de la meva sortida vaig cap al calaix que em corresponia amb la Sandra, a qui no coneixia fins aleshores, i, quan ja ho donava per impossible, desvirtualitzo, finalment, i després d’haver compartit moltes curses sense trobar-nos, a la Rosa!!!!, que estava esperant la sortida juntament amb l’Àlex, en Juanqui i en Ferran. Esperem que no sigui la darrera vegada que ens veiem Rosa!!!

Seguia plovent, i per megafonia anaven alternant el Gangnam Style amb l’Enter Sandman de Metallica.

Quan em vaig veure envoltat d’aquestes bèsties corredores (la Rosa, en Ferran i l’Àlex van còrrer la Matagalls-Montserrat no fa gaire, i en Juanqui corre aquest cap de setmana la Marató de València (molts ànims des d’aquí!!) vaig pensar que els deixaria marxar i faria la meva cursa, però el meu jo competitiu em va fer variar el plà que es va convertir, en un ‘aguanta el que puguis amb ells i després esperem que faci baixada fins a la meta’.

Sortim a bon ritme, tot i la pluja, la Rosa i la Sandra desapareixen aviat endavant, corrent com esperitades. Ens passen també la Lali i l’Oscar, també a un ritme estratosféric, mentre que, gairebé sense adonar-nos, arribem al km 5, on veig amb certa preocupació que hem fet els primers 5km amb l’Àlex i en Juanqui en menys de 25 minuts, mentre en Ferran, que porta una estelada penjada a l’esquena, va fent la goma amb nosaltres per davant i per darrera, però donant la sensació de que està fortíssim!!.

Tot i això, supero el Gaintxurizketa molt còmode (uns dos km de pujadeta sostinguda) i ja casi estem a meitat de cursa. Passem el km 10 en 51 i poc, i aquí, els meus companys comencen a apretar i pujarel ritme i ens plantem en el 13, sense afluixar en les pujades i corrent a 4:30 o menys a les baixades, moment en que em començo a despenjar i a fer la meva cursa. La pluja ens va donar una petita treva, però ara tornava a caure molta aigua, ruixat que no va parar fins a la meta.

El meu ritme va caient poc a poc i corono Mirakruz, al km 17-18 molt just de forces, recupero el que puc a la baixada següent, llarguíssima, i acabo gastant tota la benzina que em quedava en el darrer quilòmetre i mig, totalment planer fins al Bulevar, que segons el Garmin surt a 4:20 (i prometo que no podia esprémer més l’accelerador…).

Al final 1:43:42, prou content, amb fer 1:45 ja en tenia prou, o sigui que objectiu aconseguit, i el que és més important, amb una motivació brutal per seguir corrent!!

Vaig acabar fos i remullat, però amb un somriure d’orella a orella i un únic pensament al cap: quan obren les inscripcions per l’any vinent?