El 17 de març vaig córrer la marató de Barcelona. Vaig fer la cursa de més a menys, com acostumo a fer sempre, i com em recorda sempre en Carles quan comentem la jugada, incomplint la màxima del bon corredor que diu que fer sortida de cavall és fer sortida d’animal.
Sàvies paraules…
Així, i tot i córrer com un boig fins a la mitja marató per no perdre la Rosa, que anava fortíssima, vaig anar replantejant objectius i vaig aconseguir acabar la marató per sota de 4 hores (3:58:19) , destrossat, mig enrrampat, empapat, a prop de l’infern, però en un núvol i amb un grau de felicitat difícil d’explicar i de descriure.
Una mica de #postureo
Això és tot el que diré sobre aquell dia , per que després d’haver-hi participat crec que córrer una marató és molt més que trepitjar la línia blava durant els 42.195 metres del dia de la cursa.La Marató es una festa, un premi i fins i tot diria un homenatge que et fas a tu mateix i a la resta que corren amb tu per haver estat capaços d’entrenar cos i cap per estar allà aquell dia, d’això és del que vull escriure quatre ratlles.
Puc dir que la meva marató segurament va començar el dia 11 de novembre de 2012. La gent que em coneix ja sap que fins llavors, a la pregunta que et van repetint de tant en tant quan castigues el terra (i cames i articulacions) regularment amb unes espardenyes super ‘fashion’:
“(…) i tu, tant que corres, quan correràs una marató?”
Sempre contestava que ho veia lluny, que ja veuríem, que quan la pogués preparar bé, que ja veurem que farem, etc,… I la veritat és que després de fer el triatló de Banyoles el passat setembre, portava una temporada molt fluixa d’entrenaments i molts pocs quilòmetres a les cames.
Amb aquesta poca preparació, i, la veritat sigui dita, amb poques ganes de patir en una cursa, em vaig presentar a Donostia aquell 11 de novembre per còrrer la Behovia Sant Sebastià (veure entrada anterior al blog). A la prèvia d’aquella cursa amb en Marcos, en Sergi, l’Aramis i en Jose, i ja corrent amb la Rosa i la Sandra, l’Alex i en Juanqui vaig tornar a tenir allò que feia temps que no trobava, ganes de córrer i entrenar dur i amb ganes, fins al punt que va ser arribar de Donostia, encadenar un parell de bones setmanes d’entrenaments i formalitzar la inscripció a la Marató de Barcelona.
Quan ja has pagat no hi ha volta de fulla…
I aquí comença el millor: escollir un pla d’entrenaments i començar a intentar seguir-lo; canviar hores de son o d’estar amb la família per sortir a córrer, sovint en hores intempestives i per llocs fantàstics com els polígons industrials de Fornells i Vilablareix; proves d’esforç i revisions mèdiques per comprovar que tot estigui en ordre i també sortir a córrer amb amics, sobretot amb en Dani i en Manel, amb els que hem fet unes sortides memorables alguns diumenges, de les que ha sortit una bona amistat i un grup de Whatsapp que no hi ha dia que no es mogui.
Dani, Manel i un servidor…
#secciógironina dels #RedRunners
També pel camí he pogut millorar la meva marca de 5km a la Sant Silvestre de Girona, de 10km a la Cursa de Sant Esteve de Llagostera i de Mitja Marató a Granollers i després a la Mitja de les Vies Verdes del passat febrer, amb el plus de motivació que tens quan vas acomplint i superant reptes. També crec que em conec molt millor i, dintre de les meves evidentíssimes i moltíssimes limitacions, que sóc, segurament, millor corredor que fa uns mesos.
I el més important de tot: segueixo amb moltes ganes de córrer, o sigui que a per la següent!!
KEEP CALM AND RUN A MARATHON
B(òndia) 
Comparteixo les sensacions q expliques. I segur, ets millor corredor.
Enhorabona finisher!!!
gràcies presi!!
Moltes felicitats! No és fàcil, no…
PD: Comparteixo l’experiència d’arribar fet una puta merda.
Gràcies Joan! encara recordo la teva experiència maratoniana a cals Hobbits 😉
Gran preparació i gran marató. I per moltes curses més. Va ser un plaer fer els primers 20 km amb tu. No ho sabies, però em feies de llebre! Enhorabona, finisher!
així si feia de llebre no vaig reventar tant jejeje… salut i km també!!