Falsa èpica (o la buidor de l’assoliment ‘ionqui’ de reptes esportius)

– Tornar a córrer 6 anys després del darrer cop.

– Passar de córrer sòl a inscriure’m a una cursa.

– Córrer una cursa de 10 km

– Córrer una mitja marató

– Aprendre a anar amb una bicicleta de carretera

– Córrer una cursa de muntanya

– Participar en una duatló

– Finalitzar una marxa cicloturista

– Participar en un triatló olímpic

– Córrer una mitja de muntanya

– Córrer una marató

Aquest és el llistat dels reptes que m’he anat posant durant els darrers 4 anys, des de l’agost de 2009, que vaig tornar a fer esport. Si que hi ha un cert ordre cronològic en l’assoliment de fites, i no és, evidentment, un llistat exhaustiu del meu ‘curriculum’ esportiu, absolutament mediocre, per descomptat.

De fet he preparat i participat en moltes curses d’algunes de les modalitats que he enllistat, mentre que en d’altres només les he fet un cop, o dos, ja que requerien molta més preparació i entrenament.

Tot i això, i fent una mica de recapitulació, i girant la vista enrere, com faig cada any des de 2009 quan s’apropa el 8 d’agost, crec que el que més m’ha omplert no ha estat només creuar la línea d’arribada, amb més o menys (la majoria dels cops) dignitat esportiva en les curses o competicions en que he participat, sinó que el que em va recarregant el dipòsit és gaudir cada cop més de cada minut d’entrenament, de cada quilòmetre recorregut corrent, o amb la bicicleta, o el descobriment de que gaudeixo ‘aporrejant’ l’aigua (no m’atreveixo a dir que nedo), i sobretot, passar de ser un ésser absolutament sedentari i tendent a l’amorfisme i atonia perpetua a recuperar aquell jo esportista que va desaparèixer del mapa ja farà 15 anys.

Aquesta reflexió treu cap pel fet que avui en dia, també en el plànol esportiu, tot sembla enfocat a fi que hagis de tenir un repte, de dimensions com més gegantines millor, si pot ser vestit d’èpica i dificultat, repte que no podràs assolir si no hi consagres tot el teu temps lliure i esclau, com una mena de modern croat, abanderat i punta de llança de tota la societat, que, evidentment, no pot fer una altra cosa que erigir-te com a ídol, model i finalment ‘gurú’, com a principi i final de totes les coses.

Evidentment que exagero, però crec, i m’ho començaré a aplicar a mi mateix, que cal tornar al vell camí, al de gaudir més les coses, a deslliurar-nos de pressió, a competir, no per posar-nos a prova, sinó per viure la competició i el seu ambient, i lluitar (aquí sí dic lluitar) per tal que creuar una línea d’arribada no sigui un punt i final, sinó un punt i seguit en el camí per estar millor i ser més feliços, sense que ens governi cap altra objectiu que fer durar la festa tot el que puguem.